La paraula, aquell instrument que utilitzem les persones per comunicar-nos, ha estat sempre considerada un pilar fonamental de la nostra societat Tot i això, en alguns àmbits, sembla que el seu valor s’ha esvaït amb el pas del temps. Així doncs, en un escenari on la paraula sembla tenir cada cop menys valor,és essencial reflexionar sobre les conseqüències d’aquesta realitat en la confiança i estabilitat del nostre sistema social i polític.

Com era allò: mentir o rectificar?

Per començar, deixeu-me que recuperi un parell d’anècdotes –que no seran cèlebres, però sí il·lustratives– sorgides durant la darrera campanya electoral i protagonitzades per dos dels candidats a la presidència del Govern: Pedro Sánchez i Alberto Núñez Feijóo. El primer d’ells, durant la seva participació en el programa El Hormiguero de Pablo Motos va afirmar davant el recordatori d’una promesa no complerta que “no es tracta de mentir, sinó de rectificar”. El segon, de visita al mateix programa, va afirmar que el seu partit “sempre ha incrementat les pensions d’acord amb l’IPC”, un fet equívoc. Davant la falsedat de l’afirmació va acabar dient “vaig cometre una inexactitud”.

Mentir, rectificar, inexactitud… Repassem les definicions que ens ofereix el DIEC:

• Mentir: fer cientment, voluntàriament, una asserció contrària a la veritat.
• Rectificar: esmenar (un error, una falsedat, etc.).
• Inexactitud: qualitat d’inexacte, manca d’exactitud..

Ah! Que bé m’hauria anat als meus 16 anys poder “rectificar” o ser “inexacta” davant dels meus pares quan m’enxampaven mentint😉.

Però no ho centrem exclusivament en la mentira o en els senyors Sánchez o Feijóo. De fet, no ho personalitzem en ningú en concret. Subestimem el valor de les paraules. Malauradament, fer servir paraules a la babalà és una pràctica habitual en els darrers temps, sobretot, a l’entorn polític i, més acusat encara, en qualsevol procés electoral.

Promeses, mentides, boles, falsedats, quimeres, fal·làcies, esperances, voluntats i un llarguíssim etcètera. Perquè tot s’hi val i, amb això, la paraula perd el valor. Perquè el que diuen, després ho desdiuen; perquè el que prometen, més tard no ho compleixen; perquè a la política tot s’hi val i perquè qui dia passa, any empeny i si t’he vist, no me’n recordo.

Però continuem lloant la paraula.

Com escriu la Laura Ferrero a la seva novel·la Los astronautas, “les paraules tenen clares implicacions”, és a dir, que a més del seu valor literal, la paraula incorpora determinades implicacions en funció del context en què se l’inclou. Avui, aquestes implicacions són subtils, cada cop més petites i borroses, i per això, el valor es perd i acaba difuminant-se.

No és només un problema del significat de la paraula, sinó també de qui l’expressa i del moment en què ho fa. És a dir, que la paraula, encara que pugui tenir un significat literal, té més o menys responsabilitat en funció de qui la diu. Si bé és cert que les paraules es poden incomplir sense conseqüències aparents, cada persona té la responsabilitat individual de mantenir la seva paraula i actuar amb honestedat i coherència.

De prometre a complir hi ha molt a dir

Torno a l’origen que ha donat vida a aquest text per afirmar que així és: mentir en política no té conseqüències. No passa res si mentim i prometem en va. Tot i això, no estic segura que passi el mateix en altres àmbits, de fet, crec que avui en dia tindria més conseqüències que el meu advocat, el meu metge, el meu gestor o el meu fruiter, em mentissin.

“Et dono la meva paraula”. Sembla que molts s’han oblidat de la profunditat d’aquesta expressió. Es tracta d’un pacte gens tàcit, un compromís fundat en una aposta en què es posa en joc la fiabilitat i la integritat de qui promet. Faltar a la paraula, mentir, devalua aquestes virtuts i, fins i tot, acaben sent oferta per a terceres persones que pugen al millor postor la paraula dels altres a preu de ganga. En qualsevol cas, potser no està de més recordar com a base de mentir i divertir-se en la facilitat de fer-ho, el llop del conte va acabar menjant-se a les ovelles o, depenent de la versió, fins i tot al pastor.

Potser l’ús banal de la paraula és la prova evident que el discurs polític és un instrument programat per manipular-nos i la paraula, amb això, ha perdut la seva essència com a garant de la veritat. Que ens donin la seva paraula, avui, no té cap valor.